Un dels aspectes més destacats de l'art de Messiaen (1908-1992), figura clau de la música del segle XX, és la seva universalitat: la seva música combina, amb total llibertat, el sincrònic i el diacrònic, l'europeu i l'asiàtic, el sagrat i el profà, temes molt comunicatius i procediments rítmics summament complexos, perfils melòdics gregorians i cants d'ocells, ritmes hindús i esquemes rítmics presos de la mètrica grega antiga. L'obra i el llenguatge compositiu de Messiaen entronquen amb la gran tradició compositiva europea, en particular pel que fa a la forma, la melodia i l'harmonia, alhora van ser un punt de partida de tècniques tan avantguardistes llavors, com el serialisme integral dels anys 1950 o l'espectralisme, que es desenvoluparia en l'últim terç del segle XX. Recordem que va tenir com a deixebles a compositors tan innovadors com Pierre Boulez, Iannis Xenakis, Karlheinz Stockhausen, Gérard Grisey o Tristan Murail.
La
Simfonia Turangalîla és fruit d'un encàrrec del director d'orquestra Sergei Koussevitzky, redactat el 1945 en els següents termes, molt generosos, i que podrien ser el somni de tot compositor: "Escrigui'm l'obra que vostè vulgui, en l'estil que vulgui, de la durada que vulgui, amb la plantilla instrumental que vulgui i no li imposo cap termini perquè em lliuri el seu treball".
Va estrenar l'obra el 2 de desembre de 1949 l'Orquestra Simfònica de Boston sota la direcció de Leonard Bernstein, amb Yvonne Loriod al piano i Ginette Martenot com a solista d'ones Martenot.
Joaquim Hernández Puig fa una crítica -al seu
bloc- del concert de la JONC a l'Auditori de Barcelona, celebrat el dissabte 6 de juliol a les 20h:
Fabulós el so, les intensitats, les dinàmiques, els equilibris
difícils que una obra d’aquestes característiques necessita, però
sobretot l'entusiasme, l’actitud i atenció que l’enorme orquestra
mostrava davant del mestre Josep Pons, que en tot moment demostrava tenir-ho tot molt més que sota control.
Si en els grans moments d’esplendor sonor, que són molts, la JONC
feia molt goig, quan em va meravellar de veritat va ser en els moments
més lírics com Jardin du Sommeil d’amour, aquest climàtic oasi en mig
de l’orgia sonora, amb la seductora simbiosi entre les cordes, les ones
Martenot i el magnífic solo de piano a càrrec de Jordi Masó.
Dels solistes de la JONC no m’agradaria deixar-me a
ningú, tant els solos de clarinet, flautí o fagot, com els metalls i la
grandiosa intervenció de tota la família de percussionistes (glockenspiel, celesta i vibràfon, triangle, tremp blocks i caixa
xinesa; platerets, crash i tres tipus de plats suspesos; gong, pandereta, maraques, caixa, tamborí provençal, bombo i campanes tubulars); van ser senzillament entusiastes.
La
Simfonia Turangalîla, malgrat la seva dificultat d'execució i de la seva enorme plantilla instrumental (que inclou 103 músics; 68 instrumentistes de corda, 25 instrumentistes de vent, 8 percussionistes i 2 solistes: piano i ones Martenot), és una de les obres més universalment conegudes, interpretades i admirades de Messiaen. La seducció que exerceix sobre públics molt diversos s'explica per la sumptuositat de les seves sonoritats i per l'ús de materials i procediments rics i contrastants -temes bells i molt comunicatius, cants d'ocells estilitzats, variadíssima utilització del piano i de l'orquestra, riquesa tímbrica de les ones Martenot, sonoritats de gamelan balinès...- posats al servei d'una música sincera, generosa, que omple d'amor, tendresa, sensualitat, alegria i misteri.
Ha estat un plaer treballar amb el mestre Josep Pons, i compartir escenari amb el pianista Jordi Masó i Philippe Arrieus, a les ones Martenot. Si cliqueu
aquí, us podeu descarregar el programa de mà del concert realitzat a l'Auditori de Barcelona i a l'Atlàntida de Vic. Podreu llegir els currículums dels solistes, les notes al programa i descobrir el nom de tots els membres de la Jonc. A la secció de percussió hi trobareu a Miquel Vich (glockenspiel) i a Dani Ishanda (vibràfon). Nois, ha estat un plaer!
Informació extreta de les "notes al programa de mà", d'Yvan Nommick
Fotografies: Ton Castellà Pifarré
